Dijous 29 d'octubre del 2015

Barcelona, Plaça del Pi
Dijous 29 d'octubre del 2015

A vegades sento que això s'acaba.

No en sé el motiu però sóc incapaç de crear més vida. Deambulo. Divago igual que fèiem però sóc sola. Visc només dels meus propis records i dels records d'aquells amb qui vam compartir vida passada com si la resta no acabés de ser real del tot. No tinc ganes de recomençar i, quan ho faig, em sento totalment fora de joc representant un paper que no m'és propi. O visc amb orelleres, o cada pas que faig m'allunya deu planetes. I no en puc parlar. Amb ningú i per dos motius: O perquè és pesadíssim el discurs i sé que se m'escolta per compassió, o perquè em sento absolutament incompresa. Finalment, si com ahir parlo amb algú que entén perquè ha viscut el nostre vincle d'amor i sap que la set que tinc no pot abeurar-se amb cap aigua, quan aquest algú entén que la solitud no és una paraula ni una emoció sinó una malaltia degenerativa esgotadora, l'abraçaria i m'adormiria al seu costat amb la placidesa d'un infant que per fi se sent a casa.

Com em costa escriure't... Com em costa...

Rellegim aquell poema de la Cèlia que llegíem?

Petons en blanc i negre