Barcelona, Plaça del Pi
Dijous 15 de gener de 2015
Estimat P,
Avui començo peti qui peti i malgrat el pànic terrible que sento d'esberlar-me els somnis topant de cap contra el mur de la mort i el seu crit eixordador que neix de fer-se real el teu silenci. Sempre fa por deixar que aquestes petites formiguetes entintades damunt d'un paper blanc diguin allò que no he volgut dir-me fins ara... Sempre he estat més honesta amb l'escriptura que amb la vida.
Recordes, P, quan vaig adonar-me que m'havia enamorat d'una dona pel que havia escrit?
Recordes que em vaig espantar de les paraules que havien sortit de la meva ploma?
Fa onze mesos que penso en la necessitat de posar ordre als meus pensaments però fins ara no he tingut la valentia d'escriure ni un sol mot davant la possibilitat que, en fer-ho, es perdi ni una sola engruna de tot el gruix d'emocions que ha engendrat la teva absència i he nodrit jo de pensar-te sense escriure't. Des del dia que vas marxar, P, em sento exactament igual que una espelma a la que li queda cera, cos, connexions nervioses i matèria però amb un ble que ha cremat sencer prematurament.
M'entens, oi, P?
Cada dia em sento més sola i més lluny de tot. Cada dia m'interessen menys els temes de conversa de la gent amb qui fins fa quatre dies podia conversar hores i hores. Cada dia em quedo més estona abstreta amb el cant d'un rossinyol o mirant un pare com ensenya al seu fill petit a anar amb bici...
Em passaria el dia resant, dormint i planejant aquest canvi definitiu de vida pel que em sento cridada. Seria absolutament terrible que no arribés a fer-lo mai per por o inèrcia. Ho tinc clar. Ser encara una mica jove, estar més o menys bé de salut, tenir coneixements per fer-ho, sentir la crida clara, neta i profunda i no fer res o quedar-me de braços plegats em faria sentir la dona més desgraciada del món. He de marxar, P, he de marxar a conviure amb els nens més pobres del món, amb els més desvalguts, sigui a Xina, a Perú, a Filipines, a Brasil, a l'Àfrica o a qualsevol lloc del món, qualsevol, on un sol nen pugui treure profit d'alguna cosa que jo li pugui ensenyar, sigui l'alfabet, a sumar o a escriure contes amb la seva imaginació.
T'he de dir que aquest camí potser em fa una mica de temença però encara me'n fa més no fer-lo. Això sí que seria la meva mort definitiva. Penso que ja no puc fer ni una renúncia vital més.
Seguiré la crida. Sense pressa i sense defugir cap de les meves responsabilitats. Ho faré bé i siguis on siguis estaràs orgullós de mi. Com ho estaré jo. Et prometo que tindré bona cura de la M i dels nens, a qui m'enduré amb mi.
Em sento cridada a fer-ho, P... I tu ja saps que aquesta crida tan forta és l'únic camí que pot vertebrar de nou una columna emocional feta a miques de tantes proves com fem fins que no ens sentim cridats de debò a una sola cosa.
No tinc pressa però moro de ganes de començar a caminar.
M'acomiado, per avui... Et miro els ulls, com sempre, i repeteixo aquella fase nostra mentre m'assereno de trobar dins meu el record del color exacte dels teus ulls blavíssims que em diuen el mateix que jo t'anava a dir: tot anirà bé.