Barcelona, diumenge, 18 de gener

Barcelona, Peu de Collserola
Diumenge 18 de gener del 2015



Estimat P,

  Et penso dia i nit sense treva i no puc parar de buscar-te en tot i en tothom. Segurament tenia raó la C quan va dir-me que alguns no entendrien el meu plor si no podien entendre que havia mort el meu gran amor. Sento un buit tan enorme i una sincronia tan meravellosa, a la vegada, amb tots els que ja heu emprès el valent i alliberador viatge sense naus ni matèria... Com ja deus saber -des d'on siguis sempre penso que saps les meves passes de la mateixa manera que jo sento que estàs bé- estic aprofundint molt en els meus exercicis de pobresa, humilitat i servei. Aquesta pregària que faig tantes vegades al dia m'ajuda a no oblidar ni un sol moment que totes les meves intencions, procediments i accions han d'anar directament ordenades al servei per la realització de tots els éssers humans. De tots. M'adono que jo només puc ser una petita peça (no menys imprescindible, però, per petita que sigui, que qualsevol altre) d'un engranatge molt gran i que no es tracta tant de decidir jo mateixa res com de ser un habitacle receptor a través del qual qui sap de mi molt més que jo mateixa em diu cap on he d'anar, com i per què he de fer-ho. Poc a poc em sento més sola per fora i , per contra, més acompanyada per dins.

  El món, P, està molt i molt trist, abatut... Suposo que deu estar exactament igual d'abatut que quan tu eres aquí però ara jo en sóc molt més conscient perquè arrossego una mena de filtre que sembla que se m'hagi posat als ulls. Tants anys tenint cura que veiessis amb esperança el món i a la que no hi ets i no he de forçar la màquina per veure'l bell el veig vell, gris i trist.

Tinc coses boniques també per explicar-te... El meu projecte continua endavant... M'estic empapant de tots els grans, grans que han marxat abans que jo a lliurar la seva vida als pobres: llibres, reportatges, pel·lícules, documentals... Miro de saber bé què els va empènyer a marxar (i em temo que va ser la mateixa crida que he sentit jo), quins són els problemes més greus amb els que han topat, com han vençut les nits fosques... Penso que, en el fons, allò que més els ha corprès és el canvi en la concepció del sentit de conceptes tan importants com la DIGNITAT, LA VIDA, LA MORT i L'ALEGRIA.

Sense por, oi?

Avui pensava en una escena preciosa que recordo tot sovint d'uns dies abans de la teva partença. Eres al llit i vaig venir-te a fer un petó al front. De l'ànima em van sortir unes paraules, repetides constantment entre tu i jo però que aquell dia van prendre cos, grandesa... Vaig dir-te "Tot anirà bé" i tu vas respondre'm... "Segur, oi?"

Tots dos sabíem de què parlàven tot i que mai no vam anomenar la destinació del teu viatge.

I tot va anar bé. Tal com havies estat viatjant sempre, amb pau, discreció, sense soroll i sense cap violència vas emprendre el darrer d'aquí i primer viatge d'allà. Armadura nova, ulls nous, cor sense estrenar i ànima infinitament més sàvia que abans d'haver-se encarnat en aquest cos que ja feia fallida...

T'estimo, P.