Barcelona, diumenge, 18 de gener

Barcelona, Peu de Collserola
Diumenge 18 de gener del 2015



Estimat P,

  Et penso dia i nit sense treva i no puc parar de buscar-te en tot i en tothom. Segurament tenia raó la C quan va dir-me que alguns no entendrien el meu plor si no podien entendre que havia mort el meu gran amor. Sento un buit tan enorme i una sincronia tan meravellosa, a la vegada, amb tots els que ja heu emprès el valent i alliberador viatge sense naus ni matèria... Com ja deus saber -des d'on siguis sempre penso que saps les meves passes de la mateixa manera que jo sento que estàs bé- estic aprofundint molt en els meus exercicis de pobresa, humilitat i servei. Aquesta pregària que faig tantes vegades al dia m'ajuda a no oblidar ni un sol moment que totes les meves intencions, procediments i accions han d'anar directament ordenades al servei per la realització de tots els éssers humans. De tots. M'adono que jo només puc ser una petita peça (no menys imprescindible, però, per petita que sigui, que qualsevol altre) d'un engranatge molt gran i que no es tracta tant de decidir jo mateixa res com de ser un habitacle receptor a través del qual qui sap de mi molt més que jo mateixa em diu cap on he d'anar, com i per què he de fer-ho. Poc a poc em sento més sola per fora i , per contra, més acompanyada per dins.

  El món, P, està molt i molt trist, abatut... Suposo que deu estar exactament igual d'abatut que quan tu eres aquí però ara jo en sóc molt més conscient perquè arrossego una mena de filtre que sembla que se m'hagi posat als ulls. Tants anys tenint cura que veiessis amb esperança el món i a la que no hi ets i no he de forçar la màquina per veure'l bell el veig vell, gris i trist.

Tinc coses boniques també per explicar-te... El meu projecte continua endavant... M'estic empapant de tots els grans, grans que han marxat abans que jo a lliurar la seva vida als pobres: llibres, reportatges, pel·lícules, documentals... Miro de saber bé què els va empènyer a marxar (i em temo que va ser la mateixa crida que he sentit jo), quins són els problemes més greus amb els que han topat, com han vençut les nits fosques... Penso que, en el fons, allò que més els ha corprès és el canvi en la concepció del sentit de conceptes tan importants com la DIGNITAT, LA VIDA, LA MORT i L'ALEGRIA.

Sense por, oi?

Avui pensava en una escena preciosa que recordo tot sovint d'uns dies abans de la teva partença. Eres al llit i vaig venir-te a fer un petó al front. De l'ànima em van sortir unes paraules, repetides constantment entre tu i jo però que aquell dia van prendre cos, grandesa... Vaig dir-te "Tot anirà bé" i tu vas respondre'm... "Segur, oi?"

Tots dos sabíem de què parlàven tot i que mai no vam anomenar la destinació del teu viatge.

I tot va anar bé. Tal com havies estat viatjant sempre, amb pau, discreció, sense soroll i sense cap violència vas emprendre el darrer d'aquí i primer viatge d'allà. Armadura nova, ulls nous, cor sense estrenar i ànima infinitament més sàvia que abans d'haver-se encarnat en aquest cos que ja feia fallida...

T'estimo, P.

Barcelona, dijous 15 de gener

Barcelona, Plaça del Pi

Dijous 15 de gener de 2015

Estimat P, 

  Avui començo peti qui peti i malgrat el pànic terrible que sento d'esberlar-me els somnis topant de cap contra el mur de la mort i el seu crit eixordador que neix de fer-se real el teu silenci. Sempre fa por deixar que aquestes petites formiguetes entintades damunt d'un paper blanc diguin allò que no he volgut dir-me fins ara... Sempre he estat més honesta amb l'escriptura que amb la vida. 

Recordes, P, quan vaig adonar-me que m'havia enamorat d'una dona pel que havia escrit?

Recordes que em vaig espantar de les paraules que havien sortit de la meva ploma?

  Fa onze mesos que penso en la necessitat de posar ordre als meus pensaments però fins ara no he tingut la valentia d'escriure ni un sol mot davant la possibilitat que, en fer-ho, es perdi ni una sola engruna de tot el gruix d'emocions que ha engendrat la teva absència i he nodrit jo de pensar-te sense escriure't. Des del dia que vas marxar, P, em sento exactament igual que una espelma a la que li queda cera, cos, connexions nervioses i matèria però amb un ble que ha cremat sencer prematurament.

M'entens, oi, P?

Cada dia em sento més sola i més lluny de tot. Cada dia m'interessen menys els temes de conversa de la gent amb qui fins fa quatre dies podia conversar hores i hores. Cada dia em quedo més estona abstreta amb el cant d'un rossinyol o mirant un pare com ensenya al seu fill petit a anar amb bici... 

  Em passaria el dia resant, dormint i planejant aquest canvi definitiu de vida pel que em sento cridada. Seria absolutament terrible que no arribés a fer-lo mai per por o inèrcia. Ho tinc clar. Ser encara una mica jove, estar més o menys bé de salut, tenir coneixements per fer-ho, sentir la crida clara, neta i profunda i no fer res o quedar-me de braços plegats em faria sentir la dona més desgraciada del món. He de marxar, P, he de marxar a conviure amb els nens més pobres del món, amb els més desvalguts, sigui a Xina, a Perú, a Filipines, a Brasil, a l'Àfrica o a qualsevol lloc del món, qualsevol, on un sol nen pugui treure profit d'alguna cosa que jo li pugui ensenyar, sigui l'alfabet, a sumar o a escriure contes amb la seva imaginació.

T'he de dir que aquest camí potser em fa una mica de temença però encara me'n fa més no fer-lo. Això sí que seria la meva mort definitiva. Penso que ja no puc fer ni una renúncia vital més. 

Seguiré la crida. Sense pressa i sense defugir cap de les meves responsabilitats. Ho faré bé i siguis on siguis estaràs orgullós de mi. Com ho estaré jo. Et prometo que tindré bona cura de la M i dels nens, a qui m'enduré amb mi. 

Em sento cridada a fer-ho, P... I tu ja saps que aquesta crida tan forta és l'únic camí que pot vertebrar de nou una columna emocional feta a miques de tantes proves com fem fins que no ens sentim cridats de debò a una sola cosa.

No tinc pressa però  moro de ganes de començar a caminar. 

M'acomiado, per avui... Et miro els ulls, com sempre, i repeteixo aquella fase nostra mentre m'assereno de trobar dins meu el record del color exacte dels teus ulls blavíssims que em diuen el mateix que jo t'anava a dir: tot anirà bé.