Barcelona, 11 de febrer de 2016
Peu de Collserola
Estimat P.,
Vaig tornar a sentir el teu alè el dilluns que vaig començar a la presó, ara fa uns vint dies. No crec que fos una casualitat que em trobés la Glòria, la directora d'aquell centre on vaig estar tan bé fent classe i d'on en tinc tants bons records. No crec que en l'abraçada reparadora que ens vam fer cinc minuts abans de començar a la presó tu no hi tinguessis res a veure.
També vaig sentir-te quan em vaig espantar de saber on eren els lavabos i de la possibilitat de perdre'm entre escales i passadissos d'allà a dins. Quan per fi els vaig trobar, vas ser tu que em feies girar la pastilla de sabó entre les mans com quan era menudeta. Va ser un moment màgic sentir de nou els teus dits llargs i les teves mans acollidores ensabonant-me les meves.
Vaig tornar-te a sentir el dia que vaig agafar por del Marcus en saber que era allà per crims nazis en aquelles maleïdes 24 hores en què també al migdia se'm va trencar el cor en conèixer l'Andrés i la seva incapacitat d'aixecar els ulls de terra, aquell noi espantadís a qui només li sortia un fil de veu i el mateix dia que vaig veure aquell vellet al geriàtric d'allà dins que semblava tant abatut. Quan a la sala de profes em van dir que era allà perquè havia matat la seva dona no m'ho podia creure. Quin horror. Compassió i fàstic en dosis de massa puresa em van mig matar de sobredosi. L'endemà vaig començar a vomitar. Van començar els vuit dies de vòmits i plors a tothora. Els dies dels malsons. Els dies de l'horror. Els dies que somniava que abraçava a cadascun d'aquells nois que havia conegut allà a dins. Dies de somnis dins els somnis. Dies que era jo qui estava a la meva presó captiva d'un estrip a l'ànima. Dies que somniava també la sala de professors on es parlava de banalitats amb el contrast de la duresa del dins.
Quan ja duia massa dies sense menjar absolutament res ni beure més que forçadament un got d'aigua, vas venir a parlar-me:
- Els límits, Montse, els límits. Cadascú neix per a donar-se, però no tots podem donar-nos igual a la mateixa gent. Has de ser valenta i plegar, tu ara ets aquí per lliurar-te a uns altres. La mare, els teus fills i els teus amics necessiten una persona sana al costat i, sobretot, esperançada amb el món. Tu has de portar esperança, Montse, i ara ho has de fer amb els teus. És època de criança i assentament. Ara no pots trencar-te. Ara no.
Va ajudar-me molt que vinguessis. De fet vaig adonar-me que, de ser aquí amb mi, ja n'hauries dit des del primer dia que no ho fes. Tu saps més que ningú de la meva ànima.
I avui? Avui Papà m'has fet un regal meravellós. Aquest matí, quan he anat a tornar les claus i altra vegada l'estómac se'm nuava...
Triar aquell bar per fer un cafè a la sortida ja ha estat estrany. Dels dos que hi havia, aquell era el brut i lleig, però per algun motiu m'he assegut allà mateix.
Quin regalàs, el que m'has fet!!!!! Jo, que porto vint dies pensant que ningú no pot sortir de la presó sà, que porto dies i dies amb el record clavat al cap i al cor d'aquella classe de català que vaig fer en què havíem de treballar el vocabulari de la família i a aquells homenassos que se'ls trencava la veu:
- Jo em dic Ahmed. Tinc vint-i-sis anys. El meu pare es diu Mohamed i la meva mare Fàtima. La meva dona es diu Aisha i els meus fills nens Yousef, Hakim, Karim i la nena Dolunay. Sóc de Marroc i fa sis anys que visc a Catalunya i cinc i mig aquí on sóc a Barcelona.
Totes les històries eren similars. Es distingien només segons l'edat: amb divuit no tenien dona ni fills i a partir dels cinquanta ja tenien néts. Tots eren homes pobres, pobríssims. I la majoria immigrants.
D'aquella classe en vaig sortir terriblement tocada. D'una banda pensava en la tristesa de no poder viure amb la família, de l'altra pensava en la tristesa de la família i en tercer lloc de com evitar les males companyies dels fills. A vegades encara penso que a la presó no hi hauria de treballar ningú amb fills petits. Entrar i sortir cada dia d'allà a dins, amb la misèria i la tristesa que hi ha i passar les tardes amb nens, mirant de jugar i riure o fer els deures és duríssim. Repetir això un dia i un altre et torna un foll. Impossible fer-ho sense fer teatre a dins o a fora. Jo vaig intentar-ho. Vaig voler ser jo en tot moment sense fer cap paper ni frivolitzar o impostar cap relació. I no me'n vaig sortir.
Per això, el regal que m'has fet aquest matí ha estat una meravella. El tancament amb la ferida desbridada d'una experiència vital brutal.
El fet que avui, després de tornar les claus i mentre em prenia el cafè amb llet, hagin arribat corrent i rient aquells tres homes al meu costat quan feia anys que no veien el carrer, ha estat una de les teves picades d'ullet segur. Quina gràcia quan han arribat i m'han dit bon dia a mi i a tot quisqui que passava pel carrer amb un somriure gegant! Fins i tot a la parella de mossos que han passat, pel costum que en tenien allà a dins per la por que els canviessin de galeria si no eren "prou bons". Quina tendresa quan el més gran m'ha explicat que aniria corrent a l'aeroport on treballa sa filla per abraçar-la. Quant d'amor quan m'ha explicat que no ha trucat encara a la seva dona perquè estava a la feina cuidant vellets i no volia que es posés nerviosa.
I quina alegria més gran, mare meva, quina alegria més gran sentir-los riure a tots tres com si fossin nens petits. Estic segura, pare, que tu eres en el seu riure encomanadís. I segura que has estat també en la meva mirada per capgirar-ne el nucli que hauria romàs amargant si no t'haguessis fet present aquest matí.
Gràcies per recórrer amb mi cada dia de vida i de món.
Peu de Collserola
Estimat P.,
Vaig tornar a sentir el teu alè el dilluns que vaig començar a la presó, ara fa uns vint dies. No crec que fos una casualitat que em trobés la Glòria, la directora d'aquell centre on vaig estar tan bé fent classe i d'on en tinc tants bons records. No crec que en l'abraçada reparadora que ens vam fer cinc minuts abans de començar a la presó tu no hi tinguessis res a veure.
També vaig sentir-te quan em vaig espantar de saber on eren els lavabos i de la possibilitat de perdre'm entre escales i passadissos d'allà a dins. Quan per fi els vaig trobar, vas ser tu que em feies girar la pastilla de sabó entre les mans com quan era menudeta. Va ser un moment màgic sentir de nou els teus dits llargs i les teves mans acollidores ensabonant-me les meves.
Vaig tornar-te a sentir el dia que vaig agafar por del Marcus en saber que era allà per crims nazis en aquelles maleïdes 24 hores en què també al migdia se'm va trencar el cor en conèixer l'Andrés i la seva incapacitat d'aixecar els ulls de terra, aquell noi espantadís a qui només li sortia un fil de veu i el mateix dia que vaig veure aquell vellet al geriàtric d'allà dins que semblava tant abatut. Quan a la sala de profes em van dir que era allà perquè havia matat la seva dona no m'ho podia creure. Quin horror. Compassió i fàstic en dosis de massa puresa em van mig matar de sobredosi. L'endemà vaig començar a vomitar. Van començar els vuit dies de vòmits i plors a tothora. Els dies dels malsons. Els dies de l'horror. Els dies que somniava que abraçava a cadascun d'aquells nois que havia conegut allà a dins. Dies de somnis dins els somnis. Dies que era jo qui estava a la meva presó captiva d'un estrip a l'ànima. Dies que somniava també la sala de professors on es parlava de banalitats amb el contrast de la duresa del dins.
Quan ja duia massa dies sense menjar absolutament res ni beure més que forçadament un got d'aigua, vas venir a parlar-me:
- Els límits, Montse, els límits. Cadascú neix per a donar-se, però no tots podem donar-nos igual a la mateixa gent. Has de ser valenta i plegar, tu ara ets aquí per lliurar-te a uns altres. La mare, els teus fills i els teus amics necessiten una persona sana al costat i, sobretot, esperançada amb el món. Tu has de portar esperança, Montse, i ara ho has de fer amb els teus. És època de criança i assentament. Ara no pots trencar-te. Ara no.
Va ajudar-me molt que vinguessis. De fet vaig adonar-me que, de ser aquí amb mi, ja n'hauries dit des del primer dia que no ho fes. Tu saps més que ningú de la meva ànima.
I avui? Avui Papà m'has fet un regal meravellós. Aquest matí, quan he anat a tornar les claus i altra vegada l'estómac se'm nuava...
Triar aquell bar per fer un cafè a la sortida ja ha estat estrany. Dels dos que hi havia, aquell era el brut i lleig, però per algun motiu m'he assegut allà mateix.
Quin regalàs, el que m'has fet!!!!! Jo, que porto vint dies pensant que ningú no pot sortir de la presó sà, que porto dies i dies amb el record clavat al cap i al cor d'aquella classe de català que vaig fer en què havíem de treballar el vocabulari de la família i a aquells homenassos que se'ls trencava la veu:
- Jo em dic Ahmed. Tinc vint-i-sis anys. El meu pare es diu Mohamed i la meva mare Fàtima. La meva dona es diu Aisha i els meus fills nens Yousef, Hakim, Karim i la nena Dolunay. Sóc de Marroc i fa sis anys que visc a Catalunya i cinc i mig aquí on sóc a Barcelona.
Totes les històries eren similars. Es distingien només segons l'edat: amb divuit no tenien dona ni fills i a partir dels cinquanta ja tenien néts. Tots eren homes pobres, pobríssims. I la majoria immigrants.
D'aquella classe en vaig sortir terriblement tocada. D'una banda pensava en la tristesa de no poder viure amb la família, de l'altra pensava en la tristesa de la família i en tercer lloc de com evitar les males companyies dels fills. A vegades encara penso que a la presó no hi hauria de treballar ningú amb fills petits. Entrar i sortir cada dia d'allà a dins, amb la misèria i la tristesa que hi ha i passar les tardes amb nens, mirant de jugar i riure o fer els deures és duríssim. Repetir això un dia i un altre et torna un foll. Impossible fer-ho sense fer teatre a dins o a fora. Jo vaig intentar-ho. Vaig voler ser jo en tot moment sense fer cap paper ni frivolitzar o impostar cap relació. I no me'n vaig sortir.
Per això, el regal que m'has fet aquest matí ha estat una meravella. El tancament amb la ferida desbridada d'una experiència vital brutal.
El fet que avui, després de tornar les claus i mentre em prenia el cafè amb llet, hagin arribat corrent i rient aquells tres homes al meu costat quan feia anys que no veien el carrer, ha estat una de les teves picades d'ullet segur. Quina gràcia quan han arribat i m'han dit bon dia a mi i a tot quisqui que passava pel carrer amb un somriure gegant! Fins i tot a la parella de mossos que han passat, pel costum que en tenien allà a dins per la por que els canviessin de galeria si no eren "prou bons". Quina tendresa quan el més gran m'ha explicat que aniria corrent a l'aeroport on treballa sa filla per abraçar-la. Quant d'amor quan m'ha explicat que no ha trucat encara a la seva dona perquè estava a la feina cuidant vellets i no volia que es posés nerviosa.
I quina alegria més gran, mare meva, quina alegria més gran sentir-los riure a tots tres com si fossin nens petits. Estic segura, pare, que tu eres en el seu riure encomanadís. I segura que has estat també en la meva mirada per capgirar-ne el nucli que hauria romàs amargant si no t'haguessis fet present aquest matí.
Gràcies per recórrer amb mi cada dia de vida i de món.
Tot anirà bé, P.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada